«La foscor guarda, temporalment, les llavors de les futures plantes, algunes d’elles les més belles i exuberants que estan per aflorar».
La llum i la foscor son dos conceptes antagònics que, alhora, necessiten l’un de l’altre per a gaudir de contingut semàntic. Altrament, la vida, tal i com la coneixem els humans, transcorre dins l’alternança astronòmica del reflex de la font de vida, és a dir, de la llum solar -i, a vegades, lunar- i l’absència de la mateixa. D’altra banda, sota la volta del cel, no hi ha mai una foscor absoluta, com més endavant tractarem. La llum i la foscor també són conceptes que vertebren els relats supraterrenals. En molts relats cosmogònics, la creació sempre es du a terme des de la foscor per a, després, il·luminar allò que ha estat creat. Els treballs que es duen a terme en la Francmaçoneria universal es duen a terme, també, en l’interval que travessa aquests dos estats. Així, la llum i la foscor ho travessen tot. En les lògies en les que, no fa gaire, han celebrat el ritual especial de l’equinocci vernal s’ha pogut apreciar que les referències a les nocions de llum i foscor no són poques i que els francmaçons s’encomanen a la victòria de la llum sobre la foscor, una victòria que, utòpicament, superi el determinisme de -fins ara- l’etern retorn dels cicles solars.
Moltes cosmogonies dels antics sistemes mitològics i religiosos situen el punt d’inici de la creació en la foscor. Podem citar-ne algunes: Segons la cosmogonia sumèria, el món començà amb Namnu, deessa descrita com a aigües primordials que engendrà als altres déus que conformaren l’univers i a la humanitat. De la mateixa manera passaria a Babilonia amb la deessa de les caòtiques aigües salades, Tiamat, que va crear i, a continuació, es va unir amb el déu de les aigües dolces Apsu, de qui van sorgir els altres déus. Al principi de tot, segons la mitologia egípcia, només hi havia la foscor de les aigües primordials, una foscor que contenia dispers i confós l’esperit que, en un determinat moment, va prendre consciència de sí mateix i es va constituir en el déu Ra, qui, començà a crear l’univers i els altres déus. De forma similar succeeix a la mitologia grega, que explica que en el primer moment hi havia el Caos, una mena de forat obscur que contenia, de forma desordenada, tots els elements. En un dels mites de la creació de l’hinduisme, es situa a Vishnu en la foscor d’unes aigües primordials, qui en el moment d’autoconsciència començà a dur a terme la construcció de l’univers i dels altres déus. De manera semblant passa a altres sistemes religiosos tals com els asteques i moltes altres cultures. Així passa, també, en el cristianisme, on Déu, mitjançant el logos, va fer la llum sobre «una terra caòtica i desolada (sota les aigües) i on les tenebres cobrien la superfície de l’oceà».
En definitiva, en moltíssims relats cosmogònics la vida terrestre apareix amb la llum i sense aquesta no és possible. No obstant, els déus, el món i els éssers sorgeixen o emanen d’una foscor caòtica originària. En molts d’aquests mites de la creació, segons avança el relat, apareix, en determinat moment, una lluita entre la llum i la foscor -pensem en els casos de Seth, Prometeu o Llucifer-, però això és un altra història.
En Francmaçoneria és constant l’evocació als conceptes de llum i foscor. Des del primer moment del ritus d’iniciació, el neòfit és confinat durant una estona relativament llarga a la foscor de la cambra de reflexió. És en aquesta estança on tots els neòfits es qüestionen el sentit de la seva existència profana i iniciada i a la pròpia decisió de trucar la porta del temple. Una vegada finalitzats amb èxit els tres viatges restants, l’aspirant està preparat per a rebre la llum. Aquí passa, segons el nostre parer, el que Plató descriu quan explica la nova vida que li espera a l’home que és alliberat de la caverna i pot contemplar, per primera vegada, el món exterior. La llum que els francmaçons reben quan s’inicien és una llum encegadora i fugaç, l’esplendor de la qual hauran de cercar durant la resta de les seves vides, tant a l’àmbit profà, com a l’àmbit esotèric. Ara bé, aquesta pèrdua, aquesta paraula perduda, no es percebria com a tal sense aquest enlluernament inicial. L’ideal, creiem, és tenir paciència i perseverança per a què els ulls s’acostumin a saber mirar i a veure a la llum. Pensem, també, que aquesta és la raó per la qual els aprenents fan els seus treballs des de septentrió, on la llum no té tanta incidència.
Voldríem apuntar, a propòsit de la cambra de reflexió, a una altra metàfora. La foscor guarda, temporalment, les llavors de les futures plantes, algunes d’elles les més belles i exuberants que estan per aflorar. La natura ofereix altres exemples de la fecunditat d’aquesta foscor temporal: el ventre de la mare, l’ou, el capoll, la hivernació de certs mamífers… I en certa mesura, també, dóna la impressió que l’home ha volgut emular en els seus treballs de maçoneria operativa aquest estat fecund d’obscuritat temporal. Al respecte, crida l’atenció com l’estructura de la majoria de temples i oratoris constitueixen un espai més o menys gran on impera un ambient que tendeix a la foscor i on l’espai més il·luminat es troba a l’altar. És probable que aquesta arquitectura sigui així per afavorir la reflexió dels feligresos i preparar-los en l’ànim per a rebre, interiorment, la llum del que és diví.
Tal i com passa en l’arquitectura sacra, també succeeix als temples maçònics. Imitant l’estructura dels cels, la lògia simbolitza els quatre punts cardinals, on l’orient i l’occident marquen els punts solsticials (màxims esplendors de la llum i la foscor) i on septentrió i migdia marquen els punts equinoccials (els punts on la llum rau en igualtat amb la foscor). Per aquesta mateixa raó, a allà on surt el sol hi ha el/la Venerable Mestre, i per on marxa hi ha el/la Guardatemple, que protegeix els treballs dels francmaçons del món dels estranys, juntament amb les llums del/la Germà/na Primer/a Vigilant i del/la Germà/na Segon/a Vigilant. I és que no hi ha nit totalment negra.
Tot el que hem dit fins ara ha estat per fer referència a la fecunditat de la foscor. Ara bé, aquesta fecunditat es dona sempre i quan, i això volem destacar-ho, aquesta foscor sigui temporal. Si és així, aquesta obscuritat és fecunda perquè propicia la reflexió, i la reflexió és un reflex, un veure el propi doble i, per tant, aquesta du a la introspecció, a mirar dins de cadascú. Pot ser que en alguns casos la llum deixa al descobert un munt de figures que distreuen, mentre que moltes altres vegades és difícil conciliar el son perquè, al tancar els ulls, un munt de pensaments assalten la ment. A vegades passa, també, que és després de passar els períodes –metafòricament- més obscurs quan els individus treuen més aigua clara de qui són, de com són, de qui o de què volen.
Però la foscor ha de ser temporal. Quan la foscor s’eternitza és quan apareixen els elements negatius en l’existència humana, i no només en aquesta, pensem, per exemple, en la gran extinció del Cretàcic, ocasionada, en gran part, per la privació de la llum solar. Quan un individu passa per un període obscur i no troba la llum, pot assolir un estat patològic de tristesa que el dugui a problemàtiques greus i permanents. A nivell històric i social, els períodes de foscor solen anar acompanyats d’una ceguera que es manifesta en forma d’odis i fanatismes que tenen com a conseqüència guerres i persecucions que impossibiliten qualsevol mena de progrés espiritual i material. En aquest sentit, resulta interessant que “les llums” és com anomenem al període de l’auge del pensament liberal il·lustrat que s’alçà en contra de la dogmàtica escolàstica precedent i del sistema estamental feudal. També la foscor és, sovint, sinònim d’ignorància i la llum és símbol de saviesa, i és que els pensadors del segle de les llums s’anomenen, sovint, il·lustrats. Quan dilucidem alguna cosa, sovint diem que posem llum sobre aquella cosa. És més, la majoria d’accions que necessiten de diferents operacions del nostre cos, necessiten de la llum per a ser dutes a terme.
Probablement, el més savi sigui acceptar l’alternança de la llum i la foscor i procurar que hi hagi, entre ambdós estats, un sa equilibri. I és que les persones necessitem de les dues. A vegades la foscor, com hem intentat explicar abans, propicia el treball teorètic (la idea del temple o la forma de la pedra), mentre que la llum facilita la praxi (la construcció del temple o el poliment de la pedra). El terra d’escacs de la lògia testimonia aquesta constant alternança natural de la llum i la foscor, i és tasca dels francmaçons, com a continuadors de la Tradició i guerrers de la moral universal, fer que la inevitable presència de la foscor al seu interior i al món sigui una foscor fecunda que prepari l’adveniment de més llum.
Fa poc hem acabat la lectura d’un llibre anomenat Teología estelar y astronomía masónica on l’autor, Robert Hewitt Brown, especula sobre els possibles orígens de la paraula “francmaçó”. Tot i que els estudis etimològics fan que sigui poc plausible, uns dels orígens del terme podria ser, com apunta Hewitt, del plural de l’egipci “phree-massen”, que traduït al català seria “fills de la llum”. Malgrat la poca credibilitat de la proposta, aquest apel·latiu no dista de l’ideal de l’imaginari maçònic que exhorta als francmaçons a dins i a fora del temple a estendre, simbòlicament, la llum real de la Francmaçoneria Universal.
