Inicio Sin categoría Feminisme i maçoneria: treballar al marge o en harmonia igualitària?

Feminisme i maçoneria: treballar al marge o en harmonia igualitària?

El trànsit de la maçoneria operativa a la maçoneria especulativa (segles XVI- XVIII) és la prova fefaent de la capacitat adaptativa de la maçoneria per travessar successius nous temps i impregnar-s’hi. El gruix i potencialitat del seu corpus organitzatiu, simbòlic i ètic,
permet el diàleg amb presents diversos, sense risc de mort o de desaparició.

I és des de la perspectiva adaptativa on, potser, es pot contextualitzar la presència i participació de les dones a la maçoneria. És a dir, en la mesura que històricament les dones van conquerint espais, coneixements i responsabilitats públiques i visibles en la
societat, també ho fan, tot i que amb força dificultats i entrebancs, en l’àmbit maçònic.

La Constitució d’Anderson (1723) on queda estructurada i fonamentada la maçoneria especulativa, s’establí que la pertinença a la maçoneria -al·legant la tradició operativa medieval- només podia ser masculina. Tot i així, ben aviat, sorgí la necessitat d’incloure
les dones en l’activitat maçònica, i ja en el 1774, el GODF (Gran Orient de França) regularitzà les lògies d’adopció. Les lògies d’adopció estaven formades per dones tutelades per una lògia masculina i els treballs administratius i filosòfics, estaven presidits pel corresponent Venerable masculí. El concepte tutela, que estableix de facto, ciutadans de primera i ciutadanes de segona no resulta estany, pels que, per exemple,
hem nascut sota el franquisme, ni tampoc per les dones de determinats règims on encara avui necessiten el permís d’un marit, un germà o un pare per administrar els seus bens, viatjar, casar-se, etc…


Poc abans de la Revolució Francesa, la maçoneria es feu eco de l’atmosfera llibertina del moment, on dones i homes de la burgesia i l’aristocràcia participaven en cenacles i lògies de caire més aviat frívol i galant. Un exemple d’aquest ambient el relata Pepe Rodríguez
quan documenta el ritual de La amazona inglesa: “ordena a las mujeres sacudirse el yugo de los hombres y considerar tiranos a aquellos que rechazan someterse a sus órdenes”. Un feminisme aparentment radical, més en sintonia amb filosofies llibertines i provocatives que amb conviccions igualitàries.

La Revolució Francesa va sembrar la llavor de la igualtat i la necessitat d’equiparar drets. Fou en aquests temps convulsos quan van ser publicats textos feministes fundacionals tals com: Déclaration des Droits de la Femme et de la Citoyenne, d’ Olympe de Gouges
(1791): “la dona neix lliure i és igual en drets a l’home…” I també A Vindication of the Rights of Woman: with strictures on Political and Moral Subjects de Mary Wollstonecraft (1792) . Establert aquest nou paradigma ideològic i social, la participació i imbricació de les dones en els treballs maçònics es feu més profunda i rigorosa, i sovint estava vinculada al moviment feminista que anava creixent i evolucionant. El tsunami de la Revolució Francesa feu imperativa la participació de les dones a la maçoneria, però tot i així, el mecanisme que s’adoptà per fer-ho factible, continuà essent la fórmula de l’adopció i la conseqüent tutela. Només algunes dones, amb notorietat cultural i social van ser admeses, sense obstacles administratius o organitzatius, a lògies masculines.

A finals del XIX i en un context on el moviment feminista s’havia anat centrant en l’assumpció de drets polítics -el sufragisme-, i el dret a l’educació, cristal·litzà l’Ordre Maçònique Mixte International Droit Humain, fundat per Marie Deraismes i Georges
Martin, el dia 11 de maig del 1898. Fou la primera obediència on homes i dones passaven a tenir la mateixa consideració en drets i obligacions. El Dret Humà encara avui és present en diversos països, inclòs el nostre. El Gran Orient de Catalunya en els seus inicis, es va nodrir del seu esperit, i diversos membres fundadors n’havien format part prèviament. A dia d’avui, les obediències mixtes i les exclusivament masculines conviuen arreu del món. Per exemple, la Gran Logia Simbólica de España, o el Gran Orient de Catalunya són mixtes i homes i dones treballen junts i en igualtat -o almenys tant imperfectament junts i en igualtat com en la societat civil-. En canvi, la Gran Logia de España, per exemple, s’oposa al treball conjunt, i per ells el simbolisme de la Construcció és 100% masculí.

La finalització de la Segona Guerra Mundial va retornar momentàniament la dona a la llar després d’haver escomès múltiples activitats, tals com col·laborar amb la Resistència, tenir cura de persones ferides i malaltes, treballar a la indústria o al camp etc… mentre els homes eren al front. Aquest retorn a l’àmbit domèstic, després d’haver desenvolupat rols públics, generà malestar, i poc a poc es va anar congriant una nova onada feminista que eclosionà cap els anys 60 del segle passat. Durant aquest període les lògies d’adopció, començaren a difuminar-se i dissoldre’s definitivament, i la fórmula del tutoratge d’un Venerable masculí va caure pel seu propi pes. Curiosament les maçones no sol·licitaren l’ingrés a lògies mixtes, sinó que es decantaren per crear les seves pròpies lògies, que funcionarien amb independència a tots nivells i on només hi treballarien dones. Al 1944, va néixer la Gran Lògia Femenina de França (GLFF) una obediència formada i gestionada només per dones que va polaritzar i vertebrar aquesta aspiració.

La GLFF ha ajudat, a través de la seva lògia Le Rose des Vents a crear les Grans Lògies Femenines fora de França: a Suïssa, Bèlgica, Itàlia, Portugal, Veneçuela i Bulgària. També va contribuir, salvats obstacles interns i externs -més fratricides que fraternals- a crear al juny del 2005, la Gran Lògia Femenina Espanyola (GLFE), prenent per base les lògies barceloneses Luz Primera i Yetzirah de Montserrat, i Asiyah Canigó de Girona. Actualment, l’obediència compta amb 13 lògies distribuïdes per tot l’Estat.

Si a l’inici plantejava que la maçoneria era adaptativa i porosa respecte als moments polítics i socials que travessava, podríem afirmar que la maçoneria mixta, -homes i dones treballant en peu d’igualtat- seria tendència en el nostre present, si es té en compte que
en la societat civil -professional, política i educativa- la paritat i la igualtat són mandats a acomplir, o com a mínim, fites enriquidores i justes a assolir. Però realment és així? L’observació de les realitats actuals, podria potser desmentir-ho: cada vegada més, les dones s’aparellen entre elles i formen grups de dones ja sigui d’àmbit professional, lúdic, personal etc. que prescindeixen totalment de la participació dels homes i de l’ideari col·laboratiu entre gèneres. Per què? La clau potser no ens la podria donar la societat civil, sinó la maçoneria femenina: “La francmaçoneria femenina permet a les dones, en un entorn especial, reflexionar sobre elles mateixes i re-néixer”, o bé: “per afrontar aquests
deures (derivats de la igualtat de gèneres), per aprendre a usar plenament els seus drets, la dona sent la necessitat de centrar-se. Te la necessitat absoluta de trobar-se perquè ja no es reconeix en les imatges que es mostren d’ella. Ha de re-situar-se en tots els plans: social, moral, sentimental, espiritual i també físic”. El discurs de la maçoneria femenina sobre la necessitat de treballar/actuar soles i sense pautes d’universos masculins, sembla que coincideix en part, amb sectors avançats de la societat, especialment entre dones joves.

L’harmonia de contraris basada en la relació igualitària d’homes i dones, hauria de ser ara mateix, una fita a revisar o si més no, a observar. Segueix vigent? En aquests últims anys, la bretxa entre homes i dones s’ha fet més i més gran. Les dones han avançat a gran
velocitat i els homes van xano-xano. L’acció i el discurs feminista ha cobert o impregnat nous àmbits de transformació social i també personal i íntima, i els homes se senten força descol·locats i perplexes en la mesura que els rols amb els quals s’identificaven i construïen la raó del seu ésser s’han esvanit, i en alguns casos, dinamitat. I això ho han fet les dones, no pas en combat amb els homes, sinó confiant i desenvolupant les seves pròpies forces i potencialitats, tal com passa en les obediències maçòniques femenines que per treballar millor, proposen fer-ho al marge dels homes.


Teresa Vilardell Grimau – Guionista, dramaturga i directora escènica. Doctora en Arts Escèniques