Un assaig sobre federalisme, anàlisi sociològic (soci polític), des del perfil de Joan Mª Bofill
Joan Maria Bofill: l’evolució de la tradició republicana federal empordanesa cap al catalanisme.
Joan Maria Bofill neix a Figueres el 1845 fill d’un fabricant blanquer. S’inicia a la política institucional inserit com a oficial de la secretaria dels dos primers presidents de la I República Espanyola, Estanislau Figueras i Francesc Pi i Margall. Durant el Sexenni també fou secretari del ministre d’hisenda figuerenc Joan Tutau. Prèviament, en la seva estada docent a Sevilla, havia participat durant la Gloriosa a la Junta Revolucionària d’aquesta ciutat on hi fundà Juventud Republicana. Ja iniciada la Restauració i resident a la seva ciutat natal, fou regidor de l’Ajuntament de Figueres entre 1877-79, 1881-85 i 1890-93 i alcalde entre 1898-1901. En aquest període la seva influència política no abastà només l’àmbit local ja que arribà a ser president del Consell Regional Federal de Catalunya i al 1903 és elegit diputat al Congrés on s’emmarcarà dins el grup republicà liderat per Salmerón. Malgrat que no exercirà més càrrecs institucionals fins a la seva mort, al juny de 1914, seguí actiu en la militància política com a viu record d’unes idees i d’una generació, en certa manera fundacional, que marcà una forma particular d’entendre el republicanisme. Tal com constatarà un any després Joan Arderius: Con don Juan Bofill desapareció de la tierra una gloriosa pàgina de la história republicana, un venerable vestigio del periodo heroico de la Revolución y de la República.
La biografia del personatge, escassament coneguda tot i el seu ampli recorregut polític, des del Sexenni fins a la constitució de la UFNR (en fou un dels quatre vicepresidents en la seva assemblea constituent), presenta encara molts buits historiogràfics de base i, especialment, de contextualització política i ideològica. Aquesta comunicació basada principalment en l’anàlisi del llibre Opus. Muestrario de propaganda política, social, científica, literaria y librepensadora, publicat al 1911 i on es recullen articles seus publicats a la diversa premsa en què col·laborà, pretén situar els trets fonamentals del seu pensament polític dins de les coordenades cronològiques del pas que certs sectors del republicanisme federal iniciaren cap a un cert catalanisme d’esquerres o, dit d’una altra forma, cap a un catalanisme de base republicana. Aquest llibre, prologat per Vallés i Ribot no deixa de ser una defensa ideològica dels sectors federals que acabaven de constituir la UFNR el 1910 i intentaven protagonitzar-ne la seva vida política. El mateix Vallés i Ribot ho assenyala clarament. Després de destacar la vàlua intel·lectual de Bofill i la seva capacitat oratòria, no s’està de dir que als textos publicats s’hi discuteix el catalanisme, combatent el reaccionari y apoyant el lliberal y dihent d’aquest que substancialment coincideix ab las doctrinas federals. Tot una declaració i defensa sobre les pròpies fronteres polítiques.
El material analitzat en aquest treball no són tots els escrits periodístics de Bofill sinó només els recollits interessadament i amb clara intenció conjuntural en un moment determinat com 1911. No obstant, ens és suficient per fer-ne un perfil de la temàtica al voltant del catalanisme i les bases teòriques que li condueixen i l’acompanyen: la ciència, l’anticlericalisme o el republicanisme reformista de tendència socialista. Per aprofundir conclusivament en la biografia política i ideològica de Bofill i la seva evolució detallada caldria una investigació aprofundida almenys en cincs àmbits: la seva activitat política durant el Sexenni amb càrrec a Madrid, la seva actuació com a regidor i alcalde Figueres, el paper orgànic dins el partit federal, la seva vida associativa, tant cultural com econòmica i, finalment, la seva tasca científica i docent. Ens centrarem, però, només en constatar la particular caracterització de Bofill com un element més del pas de transició entre part del republicanisme federal clàssic al catalanisme lliberal, com l’anomena Vallés i Ribot.
Bofill, doncs, és un exemple d’aquells republicans federals que a finals de segle XIX, davant dels bloquejos polítics de la Restauració comencen a resituar el seu pensament polític i la seva acció militant en relació a un fenomen ideològic nou, el catalanisme. Primer amb recel i distància, posteriorment amb certa simpatia i identificació i, finalment, confluint orgànicament amb la seva ala esquerra.
Els primers escrits i comentaris de Bofill sobre el catalanisme cal inscriure’ls dins del debat generat entorn de la necessitat o no de formacions polítiques d’estricta obediència catalana i del significat pràctic i institucional que per a Catalunya comportava seguir-ne les seves doctrines. Un any abans de la fundació del Centre Català per part d’Almirall, Bofill ja teoritza sobre la necessitat que el catalanisme sigui un moviment modernitzador per tal de poder sentir-s’hi personalment identificat, tot i que en aquest període á medias solamente. I mai completament, ja que en aquest sentitcondemna durament qualsevol imatge medievalitzant del país que pugui generar aquest pensament catalanista i tot intent, suposat, de recuperar institucions antigues i caduques mereix la seva ferma oposició.
Entra directament, per tant, en diàleg franc amb el catalanisme com a forma d’entendre el país, demana claredat d’objectius i, bàsicament, sentit de progrés. Accepta que les lleis i els costums formen el caràcter d’un poble, però en aquest període del anys vuitanta les característiques singulars del fet català les basa tant sols en les percepcions econòmiques de l’estalvi i del treball individual. Enfoca, per tant, la personalitat catalana només cap a un sentit social i econòmic i no tant polític.
Fixada aquesta clara posició de partida durant la dècada dels vuitanta, per tornar a trobar escrits seus entorn al tema cal que fem un salt fins l’any 1898. En una conjuntura diferent, però no menys significativa, reflexiona àmpliament sobre un concepte central: la pàtria. Serà des d’aquest concepte bàsic que podem analitzar la visió bofilliana del catalanisme. Un catalanisme que aviat entra en la política institucional. Des de la seva visió federal i ja declaradament socialista veu la pàtria com un espai obert sense límits que entronca directament amb un humanisme universalista de base federal. No és només un territori: Por patria entendemos el conjunto de todas las cosas que posee el hombre en comunidad con sus semejantes, de las cuales puede disfrutar gratuita y personalmente.
A la pàtria, doncs, hi conviu una base material d’afirmació individual i una solidaritat comuna que abasta des de la humanitat en sentit abstracte fins al cercle d’identitat i convivència més petit i proper. En una defensa del seu punt de vista, considera els federals i socialistes els més patriotes de tots ja que per principi garanteixen, d’una banda, la diversitat i, de l’altra, l’efectiva possibilitat de gaudir dels béns materials i espirituals.
Així considera, exemplificant-ho en tant que federal i aprofitant el conflicte bèl·lic del moment, els cubans i filipins com a compatriotes ja que aquests en conjunt formen una comunitat de drets i deures. Com a socialista també són compatriotes perquè tenen el dret de propietat i el de gaudir-ne lliurement. Per tant, sota aquest concepte de pàtria, la guerra que enfronta percepcions diferents de la seva realitat no té cap sentit. Conseqüentment aquesta idea de base el porta a condemnar les guerres colonials del moment i la seva justificació sota l’apel·lació dels diferents patriotismes antagònics. La misèria i l’explotació de la guerra obeeixen per a Bofill a les necessitats de lucre d’una minoria. Per aquest motiu i des d’una voluntat analítica n’extreu una clara conclusió de combat polític socialista: Ya no hay más Ley, Dios, ni Patria que el Capital.
Per totes aquestes raons que parteixen de la seva visió ideològica i ja en un pla més polític s’oposa, per principi, a regionalistes, catalanistes, nacionalistes i cosmopolites i als seus respectius sentits patriòtics. Condemna la idea dels regionalistes de considerar la seva pàtria col·lectiva la regió ja que per a Bofill la Región no existe hoy como ellos la sueñan. Torna a la seva prèvia preocupant visió crítica dels regionalistes-catalanistes que conceben Catalunya com a un derivat medieval, á las regiones tales como existieron en otras épocas. Els titlla, de totes totes, com a gent de visió limitada i deficient.
No obstant, encara critica de forma més intensa els nacionalistes (en sentit espanyol) per erroneos, ja que almenys considera que la regió dels regionalistes té una fisonomia pròpia i real. Segons ell, els nacionalistes eliminen tot sentit de comarca i de regió, només existeix Espanya: Su error consiste en confundir la patria con la nación, el territorio con sus habitantes, lo que es hijo de la Naturaleza con lo que es producto de la organización del país. Finalment, els anomenats cosmopolites també són condemnats per Bofill pel fet de tenir una concepte de pàtria vago é indeterminado, poc real en definitiva.
Aquesta visió teòrica que cristal·litzada entorn de la problemàtica colonial i del creixent paper regionalista de finals de segle, tindrà també una dimensió d’estratègia política i electoral. Entroncant amb la visió que certs aspectes del catalanisme, malgrat certs prejudicis, eren comuns al federalisme entra en el debat sobre la conveniència o no d’unions puntuals dels dos moviments. Per exemple la proposta del Comitè municipalista federalista de Barcelona de col·laborar amb la Unió Catalanista en un objectiu mutu, la defensa de l’autonomia de Catalunya.
En general, el principal problema que alguns sectors federals veuen en establir lligams amb el catalanisme és en primer lloc l’accidentalisme que aquests defensen i, en segon terme, la dificultat que tenen sovint en admetre tot tipus de drets individuals. Tanmateix Bofill es posiciona favorablement al pacte sempre i quan no sigui permanent sinó puntual i es faci a nivell català a través de la regional federal del partit i no només a Barcelona.
Aquesta acceptació conjuntural i estratègica es deu al regionalisme implícit que per a ell conté la visió federal de l’autonomia regional i municipal. Per lluitar per a l’assoliment d’aquests principis constitutius del federalisme els regionalistes poden ser perfectament aliats seus. El pragmatisme de Bofill el porta també a afirmar taxativament que quan cal combatre per l’autonomia individual, els aliats han de ser tots els demòcrates i quan l’objectiu és l’autonomia de la nació, els companys naturals de lluita són els republicans. Com a dirigent polític experimentat considera que en cada moment cal aliar-se depenent del que s’accentuï com a prioritat immediata.
Però el pes real del partit federal a Catalunya i les seves estratègies electorals en aquests inicis de segle fa que les seves fronteres ideològiques no siguin del tot nítides, especialment com veiem amb en les seves relacions amb certs sectors del catalanisme emergent. Hi ha un problema d’identitat i de fixació del propi espai. Bofill es pregunta: ¿Es que con ser españoles dejamos de ser catalanes, ni con ser federales dejamos de ser catalanistas?
No vol que els confonguin, però davant de l’escissió del CNC per part d’aquells a qui qualificarà de catalanistes liberals convertits al republicanisme, hi trobarà elements cada cop més comuns un cop tallats els lligams que els unia amb els que considera catalanistes clericals i reaccionaris. Poc a poc, durant els anys següents, Bofill anirà perfilant la idea que el federalisme és l’autèntic catalanisme i aposta clarament per la defensa de l’autonomia catalana aparcant, en el combat ideològic immediat, la federació espanyola. Lluita per una autonomia integral sin distingos, sin limitaciones, sin traba, sin segundas intenciones, sin otros fines que el de poder realizar nuestra propia naturaleza. Amb tot, els principis filosòfics federals clàssics segueixen tenint el seu pes, el que batejarà com a catalanisme racional. Per a Bofill l’autonomia catalana ha d’anar acompanyada per l’autonomia municipal fins a arribar a l’autonomia individual per a cada català singular: Cataluña autónoma y libre sin serlo los catalanes sería la pequeña Rusia de Occidente.
Aquestes precisions dogmàtiques diferenciadores davant d’uns catalanistes que en conjunt sempre veurà massa tendents al clericalisme s’esvairan durant el combat solidari de 1907. Serà amb la lluita electoral de Solidaritat Catalana quan Bofill concentrarà els seus esforços publicistes en defensar la visió d’una Catalunya autònoma per damunt d’altres elements definidors del seu pensament polític. Una autonomia que haciendo aplicación de ella á Cataluña tendriamos nuestro poder legislativo, nuestro poder judicial y nuestro poder ejecutivo (…), és a dir, unes Cortes encargadas de legislar para Cataluña.
Aquesta clara obertura cap a un evident catalanisme la basa en el manteniment dels aspectes més tradicionals del seu pensament federal: la desconfiança en l’acumulació del poder i la igualtat de drets i deures sense privilegis. Així, uns governs civils i unes delegacions d’hisenda aminorades en el seu paper reequilibrarien els poders i augmentarien la llibertat ciutadana, la llibertat que en el fons l’interessava. L’esperança de federació queda reduïda, de moment, a l’autonomia de Catalunya sense perjudicio de la independencia nacional. La nació, doncs, segueix essent clarament Espanya en tant que unió de ciutadans.
Deixant clar que el seu és un catalanisme de base federal, durant el 1907 es llença a la defensa estratègica de la Solidaritat Catalana. Ho fa combatent les crítiques dels sectors del propi republicanisme que no ho veuen amb bon ulls. Les seves argumentacions estan basades fonamentalment en la tradició estricta republicana de regeneració del règim: Pues ahora en Cataluña creemos, con razón ó sin ella, que la salud de nuestra región, la tan deseada autonomía, la libertad de Cataluña y de los catalanes, nos la hemos de conquistar nosotros mismos, defendiéndonos en común del caciquismo, de la centralización, de las impossiciones de los gobiernos de la monarquía. Per justificar aquest reformisme possibilista, aquest gradualisme, invoca Salmerón segons el qual cal provocar primer els canvis i després consolidar-los amb ajuda de totes les classes socials. Un interclassisme del qual Solidaritat Catalana n’era un exemple i un model per exportar per a cert republicanisme espanyol.
Aquesta estratègia, però, xoca amb altres sectors del republicanisme,
especialment el lerrouxista. Per tant, no hi ha millor argument de combat que
eliminar-lo del propi camp: El lerroussisme es, avuy per avuy, la torna de
la pesada, el llonguet de la Monarquia. Un Bofill clarament propagandista
dividirà els partits en solidaris catalans o autonomistes i en solidaris
anticatalans o centralistes. En el primer grup hi situa el federal, l’unionista,
el regionalista i el carlí. En el segon, sense distingir-los, el liberal, el
conservador i el lerrouxista. Però per no confondre tots els partits i per
remarcar i defensar el caràcter estratègic en tot moment de Solidaritat,
qualifica literalment la coalició com a defensiva, obligada i moral, és a dir
conjuntural. Evidentment, l’altra coalició en què hi situa el lerrouxisme és
titllada de voluntària i, sobretot,
d’immoral.
Aquesta coalició, doncs, es vista per Bofill com un element de regeneració d’Espanya a partir de la regió. Cal donar vida i força a les regions per a que Espanya pugui funcionar correctament i harmònica: Niego que quiera bien á España quien reniegue de su región, arribarà a afirmar. La seva és una opció per l’espanyolitat en tant que lliure elecció i com a fórmula per fer més estret el lligam. Sempre des del respecte mutu per aconseguir una Catalunya libre, feliz, contenta de si misma, hablando su propia lengua, rigiéndose por sus propias leyes, protegiendo por igual todos sus hijos.
Seguint amb la relació Catalunya-Espanya però entrant en un nivell més cultural, observem com la reivindicació lingüística no és un element que Bofill utilitzi sovint. Defensa la llengua catalana com una característica més de la personalitat de Catalunya però directament es limita bàsicament al seu conreu en escrits poètics o sardanístics. El seu pensament sobre el tema enllaça amb la teoria que distingeix nació i estat. Així afirmarà que cada pueblo, cada nación, tiene su lengua propia, exclusiva, intrínseca, natural. Que en aquest cas és lògicament el català. El castellà serà un idioma interregional, que no vol dir que Espanya tingui un idioma concret.
Castella i català són dos idiomes clarament espanyols: ¿Es acaso la oficialidad de la lengua el carácter que la constituye en idioma? Pero ese es un carácter postizo, impuesto casi siempre por la violencia del que manda y, por consiguiente sujeto á variaciones. Assenyalarà doncs els diferents nivells d’ús i de presència d’ambdues llengues en un fet vinculat al poder polític, econòmic i militar: El espíritu centralizador, absorvente, avasallador y uniformista de los nacidos en tierra de Castilla se manifiesta de un modo general en todos los órdenes de la vida y especialmente en el lenguaje.
En aquest sentit no veu ni en els republicans ni en els més liberals dels castellans el reconeixement del dret a la llibertat i a obrar com cadascú és segons la pròpia personalitat: Ahora mismo, con el despertar de Cataluña y el maravilloso renacimiento del idioma catalán, ciertos periódicos madrileños, los que por otros conceptos se tienen por más adelantados en ideas, vienen tornando contra el regionalismo, contra el nacionalismo, contra el autonomismo, que tienen sus verbo en nuestro idioma nacional. Tarea inútil la suya.
Per tots aquests motius ideològics i per d’altres de més estratègia política conjuntural s’enfrontarà alguns cops des de la seva tribuna d’articulista a periodistes de la capital espanyola que combaten, sense coneixement de la realitat catalana, la política solidària amb falsedats i mentides: Y vienen los periódicos del trust madrileño, los periódicos de empresa que juegan á monárquicos y republicanos para mejor acaparar entre todos la opinión y los céntimos de España, pero que no tienen apenas lectores en Cataluña, é hinchan el perro de la victoria antisolidaria. Uns diaris en els quals Bofill hi surt algun cop criticat, fet que demostra la influència política i la difussió que tingué en aquests moments una publicació com El Ampurdanés editada a Figueres. Un indret que el mateix Bofill titlla de rincón de Cataluña que es el último confín de España. Però referent geogràfic de l’imaginari republicà i federal peninsular.
Un republicanisme que Bofill tindrà sempre com a punt central del seu pensament i que malgrat enfrontaments incomprensions i desconeixements de gran part del món republicà espanyol serà el seu objectiu polític primer. Encara que arriba a afirmar romànticament que Cataluña farà da se, la frase no deixa de ser una imatge de regeneració i de reconstrucció d’una nova Espanya des de Catalunya: …el triunfo de la Solidaridad Catalana hoy y el triunfo de la Solidaridad Española mañana. Un regionalisme triomfant que aspira a la modernitat i al progrés espanyol a través de l’esforç en la feina i en la creació cultural. Característiques locals en què s’emmiralla cert pensament català que comença a diferir quan a estratègia d’un nou nacionalisme espanyol que contemporàniament es gesta en clau castellana. Així, en un moment determinat Bofill, criticant aquells que consideren Barcelona com a propietat seva (en tant que nacional-espanyola) després d’una victòria electoral, afirmarà: ¿Barcelona vuestra? La reina del Mediterraneo no se avendrá nunca á respirar los aires del Guadarrama. Cultura y Trabajo se axfixian á algunos centenares de metros sobre el nivel del mar. Libertad y autonomía son plantas que crecen al aire libre en las zonas templadas, no en las regiones de climas extremos.
Com veiem, el catalanisme estratègic i electoral de Bofill, tot i que nítid i reflexiu, no deixa de ser, tanmateix, una adaptació evolucionada del seu pensament federalista clàssic ancorat en estructures teòriques i conceptuals plenament del XIX. Un pensament federal que en el seu cas particular, catedràtic de física i química, arrela en el positivisme cientificista: Yo miro el organismo de los cielos, y en cada sistema planetario veo una federación. Tant en els homes com en la naturalesa hi veu l’equilibri entre l’autonomia individual i la unió col·lectiva. Com molts altres federals del moment veurà en els Estats Units d’Amèrica i en Suïssa exemples del seu model ideal d’organització política, però els arguments que utilitzarà per defensar-ho no basaran en anàlisis pròpies de les ciències socials sinó de les naturals.
Així, el seu discurs partirà sempre d’un cert to professoral, argumentant des de la física i l’astronomia principalment. L’harmonia necessària que cerca la natura, les seves lleis eternes les veu traslladades mimèticament en les societats i les famílies. Una harmonia que pot fallar si els homes l’alteren, conscientment o no. Aquesta és una clau important en el pensament bofillià, la capacitat del homes de buscar el seu propi camí de progrés en societat. Per aquest motiu l’amor, l’amistat i la fraternitat com a components immanents de la humanitat i com a forces que uneixen els homes de la mateixa manera que ho fa la llei d’atracció en la física, seran els sentiments que cal difondre i socialitzar entre el poble.
El component filosòfic del lliurepensament en la seva visió de les societats humanes és evident en Bofill i acaba impregnant tota la seva activitat pública. No podrem entendre els seus intents teòrics per desmarcar-se del catalanisme més tradicional i condicionar-ne la creació d’un de més progressista i esquerrà sense tenir en compte aquest principi.
Membre destacat i declarat de la lògia maçònica La Luz de Figueras, escriurà múltiples articles en què ataca el clericalisme en todas sus especies y variedades com a el único enemigo serio y terrible de la ciencia y la civilización. El seu cientificisme positivista queda reflectit novament en els seus atacs des de múltiples perspectives a la religió catòlica. Des de la burla a aspectes litúrgics i doctrinaris, que els confronta amb les ciències físiques, fins a la identificació del capellans com a estament retrògrad i parasitari de l’estat i de la societat.
En aquest sentit, els escrits de Bofill es poden situar en la tradició del més ampli pensament republicà laïcista. Des de la seva vessant de publicista polític enfoca molt sovint els seus escrits a partir de la dicotomia entre el capellà i el mestre. A efectes pràctics i programàtics, considera que a aquests darrers cal donar-los els pressupostos de què disposa l’Església Catòlica protegida per l’Estat.
Serà doncs una constant en els escrits de Bofill la lluita contra el dogma catòlic. Aprofitarà el calendari litúrgic, especialment la Quaresma, per combatre aspectes com el dejuni o el negoci amb les butlles. A més a més en els seus escrits quedaran plenament reflectits els combats ideològics entre sectors de la societat empordanesa per a l’hegemonia de l’espai públic, el quals es transformen sovint en enfrontaments físics. Amb aquesta intenció de lluita quotidiana i immediata també utilitza el to burlesc per satiritzar i ridiculitzar l’estament religiós i les seves pràctiques, com ara un fet tant cabdal com els enterraments.
L’anticlericalisme de Bofill no es limita a l’àmbit estricte comarcal sinó que il·lustra el seu pensament tot evocant, per exemple, escrits que es feren tan populars a tot l’estat com Electra de Blasco Ibáñez. I és que Bofill és un personatge que depassa l’estricte àmbit local. Per exemple, il·lustra contínuament la seva activitat com a diputat amb el seu combat contra l’intent de Maura d’acordar amb el Vaticà l’autorització a tot tipus de congregacions.
Però la veritable filosofia anticlerical no es limitava a un combat teòric encara que algunes vegades acabi també amb enfrontaments físics. L’anticlericalisme va lligat a la lluita social per a l’alliberament humà. És, doncs, una lluita plenament social. Una lluita en definitiva que té un fonament bàsic en la realitat del món del treball i en les seves conseqüències econòmiques. Aspectes, aquests darrers, que cal tenir present en els continus esforços publicistes de Bofill per destriar dos tipus de catalanisme abans d’integrar-se en la seva ala esquerrana i republicana.
En aquest sentit Bofill es declara socialista ja durant el Sexenni. Un socialisme particular derivat dels seus plantejaments republicans i demòcrates, en definitiva reformista. I, en el seu cas, intel·lectualitzant i fins a cert punt elitista. No hem d’oblidar que fou propietari d’una adoberia a Figueres i que formava part dels majors contribuents de la ciutat.
La concepció social de Bofill té sempre un equivalent moral extret de la seva filosofia científica. Per a ell existeix una llei universal sobre la reproducció dels éssers amb la finalitat de conservar l’eternitat humana. El treball material és clau per aquesta conservació i reproducció i el que qualifica de treball intel·lectual seria l’eina per a perfeccionar-se socialment.
Així, doncs, sota el mateix concepte de treball hi ha implícita una certa idea de divisió de les tasques socials. Bofill no deixa de ser una persona d’ordre que intenta, davant de la misèria material de la masses treballadores, que el progrés es pugui realitzar de manera pacífica (sin sangre) tot conscienciant (a los ricos), de satisfer les necessitats de tothom.
Aquest principi reformista l’abocarà a preocupar-se entre d’altres per la situació higiènica de la població, pels horaris laborals o per les necessitats d’esbarjo. Una activitat, aquesta darrera, que potenciarà a Figueres tot integrant-se a les juntes del Casino Menestral, una de les institucions clau de la socialització republicana a la ciutat fundada el 1856.
L’esbarjo, el complement del treball que no el seu oposat, serà una oportunitat més per observar el perfil de base anticlerical de Bofill, per exemple, en la polèmica sobre el descans dominical. Un costum, segons ell, arrelat només en la cultura estrictament cristiana i, per tant, no necessàriament universal: els jueus i lliurepensadors no tenen perquè celebrar una festivitat que no es seva.
Des d’un esperit plenament liberal també considera l’obligatorietat festiva del diumenge com un atac directe a la llibertat dels patrons i dels obrers. Defensarà que el descans ha de ser pactat per les parts segons les necessitats de cada indústria de forma individual. Tanmateix, des d’una visió complementària més socialdemòcrata proposa que els municipis fomentin els llocs d’esbarjo tot invertint en museus, biblioteques o jardins botànics. És a dir, combatre l’alienació social que observa en les activitats d’oci habituals que es poden trobar en les tavernes o, específicament com assenyala, en els espectacles taurins. Cal, doncs, una política pública orientada a la formació en el lleure, a la formació cultural. Una educació del poble en la que l’estat no inverteix de forma suficient i que, des del seu federalisme municipalista, veu en els ajuntaments l’eina de transformació social necessària per combatre la ignorància.
En aquest sentit, des de la seva responsabilitat durant tres anys com a alcalde de Figueres tindrà l’oportunitat d’instaurar una sèrie de mesures encaminades a equilibrar el fet laboral i el descans. Instaurarà la jornada de vuit hores per als treballadors de l’ajuntament com a exemple a seguir.
Encara que en rigor el seus principis polítics en relació al moviment obrer i camperol estan sempre orientats de forma explícita a l’harmonització entre capital i treball i, per tant, reformista dintre la llei, en ocasions trobem en els escrits de Bofill alguna mostra de pensament més radical i més allunyat del liberalisme doctrinari. Així, pretén combatre la manca de productivitat de les terres resultat de males pràctiques dels propietaris con aplicar la existente (llei) de expropiación forzosa por causa de utilidad pública, simplificando extraordinariament el procedimiento de la expropiación.
Bofill comença a introduir en la seva concepció de l’acció política l’Estat com a element de dinamisme econòmic per aconseguir transformacions socials. És també aquest Estat, i no només la societat, el que cal millorar i reorientar en sentit favorable a les classes populars. L’Estat comença a ser vist com un veritable instrument al servei les classes propietàries en defensa dels seus interessos i del seu ordre.
Les classes passives, juntament amb l’Església Catòlica, constitueixen un exèrcit de privilegiats, els quals protegits per l’Estat, no contribueixen al progrés col·lectiu i al benestar de totes les capes de la població. No obstant, Bofill no farà un pas més enllà dels seus principis liberals republicans. El seu socialisme serà més una consciència social que un programa igualitari. Un programa, tanmateix, que per dur-lo realment a la pràctica cal una acció política prèvia, una organització. És a dir, un partit. Aquesta consciència partidista la té Bofill ben arrelada des de l’experiència del Sexenni que pogué viure des de llocs privilegiats. La seva activitat dirigent i de lideratge dins el Partit Republicà Federal a l’Empordà és explícita a partir de la darrera dècada del XIX. En un dels seus innumerables discursos i conferències en centres federals afirmarà ben clarament el que per ell és el partit i la seva finalitat: la justicia, la paz y la armonía de los hombres. Com que l’home és dèbil i no pot aconseguir la supervivència en solitari cal reunir-se, associar-se i organitzar-se. Aquests constitueixen els tres graons de la Humanitat per assolir la llibertat.
El republicanisme federal havia entrat a l’etapa restauracionista afeblit per les lluites del Sexenni i ubicat clarament a l’oposició del règim. Bofill intentarà mantenir el caliu partidista tot defensant la via federal com la genuïna hereva de l’esperit de la Gloriosa i dels seus avenços. Així, ja durant el 1869 escriurà diversos articles a El Ampurdanés tot combatent el gir antiliberal (contra la llibertat) que prenia el rumb de la revolució. Defensa la necessitat de dotar d’una completa llibertat al país ja que és l’única forma d’assolir la justícia.
Qualsevol de les retallades a la llibertat que detecta en el govern del moment, basades en la pretesa necessitat d’ordre i estabilitat, fomenten segons Bofill el retorn de la reacció, un retorn col·lectiu a l’obscuritat contrari a la llei natural del progrés humà. En la seva moral entroncada en el cienficisme, l’home necessita de la llibertat per poder vehicular la seva responsabilitat. Com afirmarà clarament, si l’Home no pot gaudir su responsabilitat es despojarle de la cualidad de Hombre, es convertirlo en siervo, es arrebatarle los atributos de su ser.
Partint d’aquest sòlid pensament identificat amb l’acció republicana i federal durant el Sexenni, bastirà tot una estratègia de memòria per construir un espai polític a l’Empordà i a Figueres durant les primeres dècades de la Restauració. Amb el mestratge present de Sunyer i Capdevila (major) cercarà en el passat remot les arrels del pensament republicà comarcal: (…) somos los descendiente de aquellos republicanos de Grecia, rodios y focios (…) aún conservamos el nombre de ampurdaneses y el uso del gorro frigio convertido en la airosa barretina.
D’aquesta forma la identitat catalana i la republicana es fusionaran com a elements constituents d’una cultura partidista de foment de la mobilització i de suport polític. El camí per usar materials ideològics que des d’altres àmbits paral·lels anava creant el catalanisme estava obert. Però el pas de Bofill no serà immediat ni linial. La seva doctrina arrelada en el pensament doctrinari de Pi i Margall serà sòlida i la seva militància en el partit federal, malgrat principis compartits amb la resta de republicans, també.
Plenament inserit en el combat electoral municipal a Figueres, Bofill critica des de la premsa la resta de grups republicans. Ho fa en menor mesura pels seus procediments polítics ja que el seu argumentari de fons és sempre la seva concepció filosòfica de la naturalesa, per extensió de la societat i, en darrera instància, de l’individu.
És, doncs, des de Figueres i en la creació d’uns espais polítics i socials hegemònicament afins al republicanisme que Bofill construeix el seu pensament. Un corpus que el podem considerar com un exemple de l’enllaç entre els records i els valors polítics i culturals de les lluites populars del Sexenni a través de la Restauració amb la restructuració orgànica del republicanisme a principis del segle XX. L’arrelament durant aquests anys del catalanisme serà un element de reflexió al si del republicanisme català en el qual Bofill hi participà directament tot intentant diferenciar-ne una ala esquerra a la qual hi intenta aportar els valors, referents i experiència del republicanisme federal, tot procurant mantenir un cert perfil propi. En el seu cas, tenint molt present les bases de poder municipal que gaudia el federalisme figuerenc que a l’alçada de 1911, quan es publica el recull d’escrits que hem comentat, començava a experimentar un clar relleu generacional cap a uns dirigents on convicció repúblicana i reivindicació nacional catalana anaven completament lligades.
La visió de Bofill del catalanisme i de les relacions Catalunya-Espanya, objecte analític de partida d’aquesta comunicació, no poden entendre’s sense inserir-hi en el nucli del seu pensament aspectes clau com el paper de la religió catòlica, les conseqüencies de les relacions econòmiques i laborals i una filosofia liberal i maçònica de la llibertat humana. Com afirma sintèticament a l’alçada de 1904, amb el que suposa la construcció d’un programa teòric complert que no es cansarà de repetir durant tota la dècada següent, Queremos los catalanistas verdaderos una Cataluña rica por el trabajo, culta por la instrucción, digna por la libertad, autónoma en su vida interior, expansiva en su vida de relación.
Este texto también está disponible en formato PDF con todas las notas a pie de página: https://clublibercogitatio.com/wp-content/uploads/2021/11/Un-assaig-sobre-federalisme-anàlisi-sociològic-soci-polític-des-del-perfil-de-Joan-Mª-Bofill-Albert-Testar-1.pdf